El nostre segon part

Quan la Dana tenia 19 mesos vaig tornar a quedar-me embarassada. Teníem unes ganes boges d'augmentar la família i aquesta vegada va ser molt ràpid. Quan vam decidir anar a per ell, m'hi vaig quedar. He de reconèixer que no m'ho esperava, perque amb la gran vam trigar uns 6 mesos en aconseguir l'embaràs i, tot i que ja portava dos dies de retard, vaig fer el famós pipí al palet amb una mica d'escepticisme. L'alegria va ser màxima en veure aparèixer la segona ratlleta. Molt suau, però allà estava!

Durant tot l'embaràs vaig revisar i vaig recordar el meu primer part (que pots llegir aquí) repetides vegades. Pensava en quines coses m'agradaria que fossin diferents, quines coses volia canviar de mi mateixa i quines de l'entorn. També ens va passar pel cap la possibilitat de donar a llum en una casa de parts, però sempre ho acabàvem descartant pel tema econòmic. Vaig tornar a llegir, a recordar les fases del part, a llegir testimonis i relats de part i a veure'ls per Youtube una altra vegada. I durant aquests nou mesos vaig anar fent-me una idea de com m'agradaria que fos aquest part, encara que sempre tenint en ment que en arribat el moment hauria d'estar oberta a totes les possibilitats i ser flexible, per no frustrar-me.

Aquest cop tenia clares dues coses.
La primera. No volia epidural. El record que tinc d'ella és agredolç, però finalment em va pesar més el dolent que el bo, així que vaig decidir anar a per totes amb el part natural, preparant-nos a consciència i sabent a què anava.
La segona. Volia passar la major part del temps de dilatació a casa i arribar a l'hospital amb el part ben establert o fins i tot ja a punt per donar a llum. Em vaig preparar tant com vaig poder, sobretot psicològicament, ja que, aquesta vegada, que ja sabia de què anava la cosa, tenia una mica més de “por” al part.

Setmana 40

Vaig arribar a les 40 setmanes amb moltes contraccions de Braxton Hicks, alguna fins i tot dolorosa al punt que m'havia de parar si estava caminant. Vam anar a la revisió i tot estava perfecte. 40+3, revisió i tot igual. 40+5, revisió i tot igual. En aquesta revisió li vaig demanar al gine que em fes un tacte. Estava una mica inquieta i volia saber si les contraccions que anava tenint havien fet feina. Em va dir que estava molt verda, que no em posaria de part ni aquell dia, ni el següent, ni l'altre. Ens va començar a parlar d'inducció ja que, en base a la seva experiència, a partir de la setmana 41 ja començava a haver-hi risc per al nadó. Ens va voler ficar la por al cos. I ho va aconseguir.

Vam sortir de la consulta sense saber què fer. Aparentment estava tot bé. El nadó es movia, el líquid seguia sent suficient i no hi havia signes que alguna cosa anés malament. Nosaltres, que havíem fet els deures i ens havíem informat bé, sabíem que podíem esperar fins a la setmana 42 si no hi havia problemes, sabíem que la inducció també té riscos i que és millor que el part es desencadeni per si sol. Després de parlar una estona sobre el tema, vam decidir calmar-nos i esperar. Encara faltaven dos dies per a complir la setmana 41. Quan arribés el moment ja veuríem què fer.

Va passar la tarda i el dia següent. Aquell dia em vaig ficar 10 km al cos, encara que tota aquesta setmana ja havia caminat molt. Però aquell dia va ser brutal. Vaig pensar: “a aquest el deixo jo avui ben encaixat”, hahaha! A més em vaig prendre una tassa de xocolata ben carregadeta després de dinar i una infusió de canyella (bastant fastigosa, per cert) després de sopar. Aquesta era l'última nit abans de fer 41 setmanes. Si no passava res, al dia següent hauríem de decidir què fer i no em venia de gust tornar a trobar-me amb aquell gine i en aquella situació.

Vam anar a dormir una mica desanimats… Vaig pensar que si a les 12 de la nit no tenia ni una contracció aquella nit ja no passaria res. Però…(!!!) a les 2:45 de la matinada em vaig despertar amb dolor. Em vaig emocionar i després em vaig calmar. No volia donar-me falses esperances a mi mateixa. Em vaig tornar a dormir. Al cap de 10 minuts una altra vegada. I una altra vegada i una altra. Així vaig passar una hora, amb contraccions cada 10 minuts. Vaig recordar el meu primer part i vaig decidir quedar-me estirada al llit i descansar al màxim, no volia desaprofitar forces.

A les 4 vaig despertar al Johanan i li vaig dir que tenia contraccions i que aquesta vegada tenien ritme. Em va mirar amb cara d'emoció i li vaig dir que tranquil, que només feia una hora i que la cosa anava per llarg. Vaig decidir seguir al llit però les contraccions començaven a molestar i ja no les aguantava estirada. Vaig començar posant-me a quatre potes, però de seguida vaig haver d'aixecar-me. L'únic que m'alleujava el dolor era recolzar-me o penjar d'algun lloc, tirar el cos endavant i balancejar els malucs.

Anava passant el temps, aquesta vegada no comptabilitzàvem les contraccions perquè just acabàvem de començar i no volíem obsessionar, però jo sentia que la cosa avançava molt ràpid. Les contraccions cada vegada eren més seguides i més doloroses.

Marxem a l'hospital

A les 6:30 del matí ja estava molt incòmoda. No sabia com ni on posar-me. Vaig pensar: “una altra vegada igual, només portes 4 hores de contraccions i ja no pots més, potser no estàs feta per això…”. Li vaig dir al Johanan que volia anar a l'hospital i que demanaria l'epidural. Ell em va dir que val, que agafava totes les coses i marxàvem, però també em va recordar el motiu pel qual havia decidit parir sense epidural, cosa que li agrairé tota la vida. Em va fer oblidar el dolor per un moment i em va fer recordar les ganes que tenia de tenir un part natural. Gràcies a això em vaig dir a mi mateixa que podia aguantar una mica més i decidir més endavant.

La mitja hora que vam trigar a sortir de casa va ser la pitjor. Ell anava agafant les coses que, la veritat sigui dita, estaven una mica escampades per la casa, però cada vegada que jo tenia una contracció, cada 3 minuts més o menys, el cridava perquè vingués i estigués amb mi. El necessitava al meu costat. Allò ja feia molt mal i no podia suportar-ho sola. Això va fer que triguéssim bastant més a sortir del que teníem previst. Jo vaig començar a perdre el control. L'única cosa que feia era cridar i quedar-me molt rígida amb cada contracció. Sabia que això no m'ajudava però no podia controlar-ho. Ja al garatge, en l'última contracció abans d'entrar al cotxe, vaig deixar anar un crit que crec que va despertar a tot el veïnat. En aquest moment el meu preciós marit va tornar al meu rescat. Em va dir molt seriós que m'havia de calmar, cosa que em va molestar molt. Em vaig sentir incompresa i li vaig dir de mala manera, cridant i plorant que no era tan fàcil, que feia molt mal. Però ell, molt calmat em va dir que jo podia, que era molt forta, que no intentés fugir del dolor sinó abraçar-lo, que m'enfoqués en el dolor per poder controlar-lo.

Em vaig ficar al cotxe i vaig intentar passar les primeres contraccions com podia. Va ser terrible. Em vaig agobiar molt al no poder-me moure. Li demanava a Déu que em tragués el dolor durant el camí… però tornaven, una darrere l'altra. En aquell moment em vaig adonar que tenia 30km fins a l'hospital i que res podia canviar aquest fet. Sabia que havia d'anar aquests 30km allà dins i tenia dues opcions, seguir com fins el moment, o sigui, fatal, o canviar la tàctica. Vaig decidir posar en pràctica el que Johanan em va dir i focalitzar-me en el dolor. Em vaig quedar quieta i aquella següent contracció al cotxe va ser tremenda però la vaig suportar, la vaig controlar. És cert, Déu no em va treure el dolor, però sí em va donar les forces per suportar-lo. A partir d'aquí els meus records del viatge ja són borrosos. Vaig entrar en un estat de meditació impenetrable, es veu que Johanan em parlava però no el sentia (després m'ho va dir) i anava repetint una oració: “Dóna'm les forces per seguir”.

Els 9 minuts més intensos de la meva vida

Vam arribar a l'hospital a les 7:30, vam aparcar i ens vam ficar a l'ascensor. Les contraccions eren ja cada minut. Vam anar a la finestreta d'admissió, jo seguia en el meu món. El Johanan li va dir al noi que estàvem de part, ell li va donar la polsereta i ens va acompanyar a la zona de maternitat perquè el camí era una mica complicat i, per com em va veure, li feia por que no arribéssim. A cada contracció m'havia de parar, em tapava els ulls amb les mans, recolzava els braços i el cap a la paret i feia un so de aaaaaaaa, llarg, greu, suau, sense cridar. M'ajudava a passar la contracció i a suportar el dolor.

Per fi vam arribar a la porta de la maternitat. En aquell moment em va venir una altra contracció, vaig començar amb el meu ritual i la noia que ens va obrir va esperar pacient i afectuosament. Quan va passar la contracció i vaig aixecar la vista em va dir amb un somriure que ho estava fent molt bé. “Gràcies!” vaig pensar. Que em rebessin així em va donar ànims i l'esperança que no hauria de lluitar per un part respectat.

Entrem en una sala i per primera vegada, des de la contracció del garatge, em van trencar la dinàmica. La llevadora, sense res d'empatia, em va demanar que em tombés per explorar-me. Li vaig dir que no podia. I la seva resposta va ser: “I com vols que et miri, dona?” Doncs no sé! Ajupa't, que no et partiràs pas l'esquena! Però no, no li vaig dir això. Això només em va passar pel cap i em vaig estirar com vaig poder. Veredicte: 6 cm. He de reconèixer que aquí em vaig ensorrar una mica… Pel dolor que tenia esperava haver dilatat més… Mentre tot això passava per la meva ment, la llevadora va escoltar el cor del nadó, que no semblava sonar massa bé. Durant la contracció li baixaven molt les pulsacions i això va posar nerviosos a tots els que estàvem a la sala (a tots menys a mi, que estant al món part no m'assabentava gaire de res). Automàticament em va preguntar quin tipus de part volia, natural o medicalitzat. Em vaig quedar en silenci. No sabia què respondre. Encara faltaven 4cm de dilatació i no sabia si podria aguantar el dolor molt més temps, estàvem nerviosos pel benestar del petit i la llevadora, que no era miss simpatia, que diguem, no em donava confiança. Però el Johanan, que em coneix perfectament, va respondre per mi. “Natural” va dir, buscant amb la mirada la meva aprovació, i jo vaig assentir i vaig agrair que donés aquest pas endavant.

En aquest moment va aparèixer per la porta la ginecòloga que m'havia portat l'embaràs per la mútua, la Núria, un 10 com a professional i com a persona. Resulta que estava acabant la guàrdia a l'hospital però en saber que acabava d'entrar una parella a donar a llum va decidir treure el cap, amb la coincidència de trobar-me allà. Em va abraçar per l'esquena i al veure-la em va inundar una alegria descomunal! Li vaig demanar que es quedés i m'atengués ella, cosa que a la llevadora no li va fer molta gràcia. La Núria es va quedar encantada i l'altra se'n va anar de morros, però em va donar igual. Em vaig aixecar per anar a la sala de parts naturals i pam!, contracció bestial i una força interior que empenyia i que no podia controlar. Vaig pensar “Estic empenyent sense voler i només estic de 6!!!”. De dins em sortia un crit diferent, punyent, trencat. Ja no em valia el aaaaa suau i controlat. Ara era una cosa molt més intensa i incontrolable. Vaig caminar una mica més i als pocs segons una altra contracció. Cridant vaig dir que estava empenyent i que no podia posar-hi remei. La Núria em va dir que estigués tranquil·la, es va ajupir i em va explorar (Veus? I no es va partir l'esquena). Va dir que ja estava en dilatació completa. Em va semblar al·lucinant que en només dos contraccions i menys de dos minuts hagués acabat de dilatar. Vaig caminar una mica més i vaig entrar a la sala de parts naturals, que per sort estava just al costat. La llevadora que ens va obrir quan vam arribar em va preguntar on em volia posar, a la cadira de parts, al llit… Jo em vaig recolzar amb els braços als peus del llit i vaig dir: “Aquí, dempeus”.

Llavors van posar unes gases a terra, just a sota meu. Va venir una altra contracció. El Johanan m'aguantava per darrere i m'agafava pels braços i les mans (crec que per poc li trenco algun dit, hahaha!). Em tremolava tot, però ja no hi havia dolor, només unes ganes tremendes d'empènyer. En la següent contracció va sortir el cap i la Núria va veure que Abiel venia amb una volta de cordó, per això li baixaven les pulsacions en cada contracció. Em va dir que esperés, que intentés no empènyer. Li va treure la volta del coll i en la següent contracció va sortir la resta del cos. Eren les 7:39. Sens dubte els 9 minuts més intensos de la meva vida.

Em vaig asseure en un balancí que la llevadora va posar darrere meu i vaig abraçar al meu petitó, que estava una mica blau i encara no havia arrencat a plorar. Li van fregar l'esquena i fins i tot la Núria li va pinçar el cordó per si se'l havia d'endur a reanimar, però de seguida va reaccionar i va plorar. Ens vam estirar al llit i de seguida es va agafar al pit, mentre la Núria em cosia 5 punts per un petit esquinç (Sí… una altra vegada. Jo pensava que en ser el segon em lliuraria, però no). Després tothom va sortir de la sala i ens vam quedar els tres sols. El nostre petitó ens mirava amb aquells ulls grandiosos i ens vam enamorar d'ell des d'aquest instant i per sempre.

Si t'ha agradat aquest post, comparteix-lo! I si t'animes i em deixes un comentari m'alegraràs el dia
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada