El nostre primer part

El part de la meva filla gran va ser un part llarg, però llarg, llaaaaaaaarg de veritat.
Com a bona primerenca em vaig informar molt, vaig llegir articles tècnics sobre el part, vaig llegir relats de parts, vaig assistir a tantes classes de preparació al part com vaig poder i fins i tot em vaig aventurar a veure parts per youtube. La informació és poder i com més coses sabia més preparada em sentia. Tenia moltes ganes de donar a llum, de viure l'experiència i de tenir a la peque amb nosaltres.

Com va començar tot…

No recordo molt bé els dies previs al part. Sé que estàvem impacients però també tranquils que tot aniria bé. No vaig tenir moltes contraccions de Braxton Hicks ni massa malestar, o almenys no més de l'habitual en l'últim mes de l'embaràs. Intentavem seguir fent vida normal i caminar molt per ajudar a encaixar el caparró de la bebè.

Passats 2 dies de la data probable del part, a les 11 de la nit, mentre vèiem una sèrie al sofà vaig començar a tenir molèsties. Sobre les 12 de la nit vaig veure que eren contraccions i que eren bastant rítmiques i vam decidir començar a comptabilitzar-. Eren suaus, curtes i cada 12 – 15 minuts, més o menys. És a dir, encara no estava de part. Però estava tan emocionada que vaig decidir ficar-me al “món part”, seure a la pilota de pilates que havíem comprat unes setmanes abans, concentrar-me en la respiració i viure-ho tan intensament com m'ho havia proposat. Amb el temps he vist que això va ser un error. Amb aquest tipus de contraccions hauria d'haver-me'n anat al llit i descansar tot el que hagués pogut. D'haver sabut el que m'esperava t'asseguro que hagués pres altres decisions.

Primer viatge a l'hospital

La qüestió és que vaig passar així tota la nit. El Johanan va anar descansant a estones, i a les 7 del matí vam decidir anar-nos-en a l'hospital. Les contraccions ja molestaven una mica més, eren cada 8 – 10 minuts i com ja havíem passat moltes hores a casa vaig pensar que era el moment de marxar.

Total, que ens vam plantar a l'hospital, amb tota la il·lusió del món i en plan “Ei, que estem de part!”. I aquí va arribar el primer fiasco. Coll tou i 1 cm de dilatació. Cap a casa! Vaig pensar: D'acord, no passa res, hem pecat d'primerencs però ara això ja està en marxa. Vam marxar a casa i jo estava súper positiva i contenta de poder seguir la dilatació tranquil·la a la meva llar.

Vam arribar a casa cap a les 12 del matí i jo seguia amb contraccions cada 8 – 10 minuts. La cosa no parava però tampoc arrencava del tot. Va anar passant el dia i jo intentava relaxar-me com podia, em vaig ficar a la banyera, em posava a la pilota, caminava… Va arribar la nit i tot seguia igual, contraccions cada 8 – 10 minuts… Intentava estar relaxada i confiar en el meu propi cos però cada vegada estava més nerviosa, adolorida i fins i tot enfadada. ¿Com podia ser que després de tantes hores seguís igual? Estava cansada, no havia dormit, no havia menjat (no m'entrava res) i sentia que el part estava estancat.

Va passar la nit i sobre les 6 del matí vaig despertar al meu pobre marit, que tampoc havia dormit en condicions, ni menjat, ni res, i li vaig dir que ja no podia aguantar més. Ja no sabia què fer, estava incòmoda a casa i volia anar a l'hospital. Jo sabia que seguia sense estar de part, perquè les contraccions en aquell moment eren cada 7 – 8 minuts, però d'alguna manera necessitava canviar d'espai i tenia l'esperança que a l'hospital la cosa avançaria.

Segon viatge a l'hospital

Marxem a l'hospital de nou! El trajecte de 30 minuts va ser més incòmode que el del dia anterior… No sabia quina postura agafar quan em venia una contracció i vaig anar perdent el control. Quan per fi vam arribar a l'hospital, cridava de dolor i vaig haver de fer un gran esforç per estirar-me al llit i deixar que m'examinessin. Vaig intentar relaxar-me i vaig pensar: Ara sí que sí!, aquesta és la bona. I aquí va arribar el segon desencant: Coll esborrat i 1'5 cm de dilatació. Cap a casa!

Què??? ¿Que només he fet mig centímetre en gairebé 20 hores? No m'ho podia creure. Em vaig ensorrar. Estava esgotada i enfadada, i li vaig suplicar plorant a la llevadora que no m'enviessin a casa. Va trucar a la ginecòloga que em va tornar a explorar i va donar el mateix veredicte. Li vaig suplicar l'epidural. Jo!! Que anava amb la intenció d'un part natural… Què ingènua em vaig sentir en aquell moment… Em va dir que no em podia posar l'epidural fins als 4 cm, però li devia donar tanta pena que, al final, “a risc d'acabar amb una cesària” (paraules textuals de la ginecòloga), va accedir a posar-me-la.

Em porten a una sala a monitors i en una contracció vomito sobre el Johanan. Ell fa com si no passa res (després vaig saber que la seva roba estava al cotxe i va anar tacat i amb "fragància" de vomitat un munt d'hores, el pobre) i em segueix donant suport a cada contracció i entre elles, perquè no aconseguia relaxar-me i el dolor no desapareixia. La veritat és que no sé què hauria fet sense ell.

Finalment em porten a la sala de parts i sobre les 10 em posen l'epidural. Li diuen al Johanan que ha de sortir però ell els promet que no es desmaiarà ni s'adonaran de que hi és, així que el deixen quedar, però en un racó. Em posen l'epidural, em baixa la tensió de cop, em marejo i me'n vaig. Quan torno en mi sento a la gine sacsant a la nena dins meu (literalment) perquè a ella també li havien baixat les constants i necessitava “donar-li un meneo”. Per a nosaltres va ser un ensurt gros, tot i que sembla que passa bastant sovint i ells no li van donar molta importància.

I per fi va arribar la pau, la calma i l'assossec… El dolor havia desaparegut, tothom va sortir de la sala, ens vam quedar sols en la penombra, em vaig estirar, el meu marit es va asseure al meu costat i es va recolzar al llit amb mi. I vam dormir. Vam dormir durant dues hores que ens van sentar de meravella. En aquest moment donava gràcies a Déu per l'epidural… Després de tantes hores necessitava descansar i malgrat que el meu pla de part s'havia truncat, estava contenta i agraïda.

Després d'aquesta meravellosa migdiada va venir la gine, em va mirar i va dir que ja estava en dilatació completa i que ja era hora d'empènyer. Em va semblar increïble! En dues hores vaig passar de 1'5 a 10 cm! Aquest estona de descans que em va donar l'epidural va servir perquè el meu cos es relaxés i pogués fer el que se suposava que havia de fer.

En aquest moment la gine ens comenta que em trencarà la bossa, ja amb aquell tros d'agulla a les mans (Em va semblar llarguíssima!). Jo em vaig posar nerviosa. En el meu pla de part (que ningú em va demanar, per cert) tenia escrit que no volia que la trenquessin. L'hi vam comentar però la seva resposta va ser: “noia, quan et poses l'epidural compres el pack sencer”. Això em va saber greu… Em podria haver explicat que amb l'epidural hi ha risc que el part s'allargui massa i fins i tot que s'estanqui, i que trencant la bossa ajuden a agilitzar el procés. Això hagués estat professional i de bona educació. Però tal com em va parlar va estar malament. I jo em vaig sentir malament, em vaig sentir feble i indefensa… Quina pena que encara hi hagi professionals que tractin així a les dones que estan donant a llum, com si fossin nenes petites que no saben el que estan fent… Per sort són la minoria i esperem que a poc a poc vagin desapareixent.

I a empènyer!

Un cop trencada la bossa va arribar la llevadora i vaig començar a empènyer en cada contracció. Jo podia moure les cames perfectament però no sentia res de dolor. Al cap d'una hora d'empènyer la llevadora ens va proposar prendre un descans. Ens va dir que quan veiéssim la contracció pujar al monitor seguís empenyent, però suau, sense cansar-me massa. I així ho vam fer.

Després de mitja hora sols, empenyent suau en cada contracció i una mica nerviosos ja, la veritat, l'efecte de l'epidural es va anar esvaint, i en qüestió de pocs minuts vaig començar a tenir mal una altra vegada. Aquí em va entrar el pànic. No volia tornar a tenir el dolor amb el que vaig arribar a l'hospital, i a sobre estirada al llit sense poder-me moure… Així que vaig demanar una altra dosi i me la van posar. La diferència va ser que aquesta vegada la cama esquerra em va quedar totalment adormida i a més vaig perdre del tot la sensibilitat per empènyer… Quan va tornar la llevadora per seguir empenyent jo no sentia res de res i això em va frustrar una mica, però vaig pensar que trobar la dosi perfecta és molt difícil. Trobar aquell punt en què sents perfectament el teu cos però no hi ha dolor és gairebé una loteria, perquè l'anestèsia afecta cada persona de manera diferent i els anestesistes no són endevins. Així que em vaig conformar, em vaig omplir de positivisme i vaig seguir empenyent confiant que la llevadora em guiaria. I així va ser.

A poc a poc la peque va anar baixant i finalment va treure el caparró, però en el moment en que deixava d'empènyer es tornava a ficar cap a dins. Llavors em van oferir un mirall i el vaig acceptar. Veure el caparró sortir em va ajudar a focalitzar bé la força i ajudar a la petita. El Johanan em donava la mà però també anava espiant per veure el caparró, i les seves paraules d'ànim i de suport reforçaven el meu esforç en cada contracció. De la meva boca va sortir un “no puc” i tant ell com la llevadora van cridar “Sí pots!”. Sentir que la teva parella confia tant en tu, en lo capaç que ets, et dóna una força descomunal per seguir endavant. Així és com em vaig sentir en aquell moment.

Just llavors una segona llevadora que va entrar (i que, per cert, ni es va presentar) em va oferir una “"ayudita"”. Li vaig dir que val i en la següent contracció es va recolzar amb el braç sobre la meva panxota, apretant amb força! A l'instant li vaig treure el braç de sobre meu i li vaig dir que gràcies però que jo sola m'apanyava… Quina tela! Sense avisar ni res… En fi. La qüestió és que finalment, després de molt esforç, va sortir el cap i de seguida la resta del cos. Eren les 14:39 i havien passat gairebé 38 hores des que tot va començar. En aquests moments la segona dosi de epidural ja estava començant a marxar i vaig notar perfectament com sortia la petita. Me la van posar a sobre de seguida, el seu pare va tallar el cordó quan va deixar de bategar, em van posar 4 punts per tancar un petit estrip i ens van deixar allà, els tres sols, durant un parell d'hores que van ser meravelloses. La Dana estava molt desperta i de seguida es va agafar al pit. Ens mirava amb aquells ulls grandiosos i ens vam enamorar d'ella a l'instant i per sempre.

Si t'ha agradat aquest post, comparteix-lo! I si t'animes i em deixes un comentari m'alegraràs el dia
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada